16 de novembre del 2015

La revolució sobiranista catalana


A les eleccions del 27-set-2015 va palesar-se la voluntat de ple autogovern del poble català: 2 milions de votants per la independència; 1’6 del tot en contra; 0’5 sobiranistes, però d’adscripció incerta en un eventual si/no. En particular varen quedar clarament minoritzades les terceres vies, pendents d’una molt improbable recuperació a les pròximes eleccions del 20-des. També va quedar clara l’hegemonia de l’esquerra en l’àmbit sobiranista, mentre en l’unionista domina i creix la dreta.

Ahir, 9-nov-2015, el Parlament va institucionalitzar aquesta voluntat popular iniciant un camí sense retorn cap a la república Catalana, fins i tot ignorant possibles accions en contra per part del govern o dels tribunals, i en particular del TC.

( 1)   A les portes d’una revolució

El procés sobiranista, doncs, és a les portes d’esdevenir el que podem qualificar de revolució. De fet a l’Europa democràtica no hi ha hagut revolucions en el sentit clàssic de la paraula en les darreres dècades, però si altres moviments revolucionaris amb elements comuns al que ens ocupa. Requeriria un document de major extensió analitzar aquests continguts revolucionaris del procés sobiranista, així com les possibles causes per les quals una part de l’esquerra transformadora no els ha apreciat fins ara.

Esquemàticament podem dir:

- es tracta d’una mobilització popular, massiva, persistent, cívica i pacífica, impulsada des de les bases i  essencialment per organitzacions civils

- es tracta d’un moviment interclassista i intergeneracional, amb predomini de les classes mitjanes, contrastant amb els esquemes de les revolucions clàssiques, però compartits amb altres moviments moderns (feminisme, mediambientalisme, LGBT, ...)

- també la reivindicació (com en els altres casos esmentats) s’aparta de les clàssiques: reclama drets nacionals d’autogovern i sobirania,  front el tracte para-colonial (en llengua, cultura, economia,...) de la nació dominant al seu estat, que nega el diàleg obert i en particular el dret a decidir 

- contrasta igualment el lideratge institucional de la dreta, malgrat ser minoritària dins el moviment, tot aprofitant la inhibició, per dubtes i recels, d’una part de l’esquerra

- ha suscitat la intervenció i les amenaces de les oligarquies (monarquia, exèrcit, banca, gran patronal, sectors conservadors de l’empresariat, de l’església i de la premsa, caps de govern, ...), així com la manipulació dels poders públics, que en particular ha desprestigiat el TC i altres estaments judicials

- ha resistit aquestes pressions i amenaces, així com les dels aparells de l’estat, fins i tot exercint actes de sobirania com ara el 9-nov-2014

- és un exemple d’empoderament ciutadà, especialment significatiu en un entorn europeu de laminació dels drets democràtics, que hauria de suscitar una reacció que fes front als dictats del statu quo i de les superestructures, així com a les organitzacions tradicionals que no saben o no volen fer-ho

-  apunta a un dels drets democràtics mai reconeguts per l’Europa occidental: les fronteres estatals internes, gairebé sempre resultants de guerres o de pactes oligàrquics

- apunta igualment a la ruptura democràtica del sistema constitucional i del conjunt del règim dinàstic de la transició post-franquista

- en particular, a la reinstauració de la república i a la fi dels privilegis i la impunitat de la monarquia

- més encara, apunta contra el projecte secular de l’oligarquia espanyola, reeditant la crisi del 1898

( 2)   És l’hora de l’esquerra transformadora

L’esquerra transformadora no pot quedar al marge d’aquest procés. Ja va perdre una oportunitat al juliol del 2010, quan no va saber reaccionar arran de la sentència del TC contra l’Estatut i de la primera mobilització ciutadana. Aleshores va cedir el lideratge institucional a la dreta i va obrir pas a una nova esquerra (CUP) radicalment independentista i anticapitalista.

Ara ha de liderar-lo, com ja ho està fent a Euskadi, Galícia,...

L’esquerra transformadora catalana, amb els sindicats de classe i la classe obrera metropolitana, ha de decantar definitivament la balança cap una ruptura democràtica i un procés constituent de la nova República Catalana, alhora que garantir l’hegemonia de l’esquerra en aquest procés i el caràcter clarament progressista i social del nou estat. Si no ho fa, d’una banda posa en perill l’èxit del procés (cosa que de retruc propiciaria una reacció espaordidora) o, si més no, el seu caràcter progressista. D’una altra, el seu paper seria cada cop més marginal i en qualsevol cas perdedor: d’esquirols si el procés s’encalla; de miops si triomfa.

Tanmateix, l’esquerra transformadora catalana no s’ha de limitar a reclamar l’alliberament de la nació catalana. Ja s’ha dit que vol que el nou estat comporti millores substancials (socials, econòmiques, ambientals,...) per a les classes populars. Vol també que la secessió de Catalunya suposi la ruptura democràtica del règim dinàstic de la transició post-franquista i, més encara, la crisi del projecte secular de l’oligarquia espanyola. Vol que suposi un exemple per als altres països minoritzats a Espanya i a Europa, reivindicant el dret ciutadà a definir democràticament les fronteres i les aliances estatals. Vol mostrar que l’empoderament de la ciutadania europea pot fer front als dictats dels aparells estatals i supraestatals que estan laminant els seus drets democràtics i segrestant el futur d’Europa.

Per la seva banda, les classes populars espanyoles viuen angoixades la possible implosió de l’estat espanyol, però de cap manera se n’han de sentir responsables. La responsabilitat llunyana s’ha de buscar en les classes dominants que no han pogut o sabut vertebrar Espanya al llarg dels darrers segles. I la responsabilitat pròxima, en l’anticatalanisme electoralista del PP, assajat amb èxit a la batalla de València i generalitzat en la campanya contra l’Estatut, que el PSOE no va saber contrarestar.

De fet la classe obrera espanyola no s’ha de sentir obligada a estintolar un règim i un estat que tan poc li ha donat i que tan poques expectatives li ofereix. Són ben respectables i comprensibles els condicionaments sentimentals, familiars o històrics. Però els seus interessos reals, arribats a aquest punt de no retorn, passen per: primer, assenyalar els culpables per apartar-los del govern; segon, fer front amb nous gestors a una recomposició del mapa espanyol que asseguri la relació amistosa, la solidaritat i la cooperació mútua.

L’esquerra transformadora espanyola, un cop clarificada la voluntat del poble català, no té altra estratègia viable. Ni durant la previsible escalada de tensió després del 20-D, ni en qualsevol dels dos desenllaços possibles: una campanya ferotge de recentralització si la revolta catalana fracassa; una campanya igualment ferotge de boicot si la secessió es consuma. El poble espanyol necessita un nou lideratge que trenqui aquesta espiral de confrontació i aposti des d’ara mateix per la reconciliació.

( 3) Un país de referència en l’àrea mediterrània

D’altra banda, l’esquerra transformadora catalana ha de presentar un projecte ambiciós i il·lusionant per al nou estat: volem i podem ser un país de referència en el nostre àmbit geogràfic. L’Europa anglosaxona, la nòrdica, la central i la oriental tenen models i referents clars, mentre que no els té l’Europa del sud i menys encara la resta de l’àrea mediterrània. Ni tan sols té candidats amb la voluntat i la possibilitat de ser-ho.
Tanmateix, són necessaris perquè els altres no li serveixen. Les condicions climàtiques, els recursos naturals, la posició geoestratègica, etc., requereixen solucions pròpies en urbanisme (concentració poblacional a la costa, manca de cursos fluvials o de valls interiors,...), construcció (aïllament, materials, ...), energia (escassa hidràulica i de carbó, abundància solar,...), medi ambient (aigua, reciclatge,...), economia (turisme, logística,...), cultura (creativitat, llengua, religió,...), societat (migracions, demografia,...) i un llarg etcètera.

Per ser un referent no cal ser gran, i en certs aspectes és millor ser un país mitjà, com assenyala el principi de subsidiarietat i de fet ocorre en altres àmbits geogràfics. Ni podem ni volem ser una potència dominadora. Som com som (com tan bé ha analitzat Josep Fontana) no pas per raons ètniques o messiànics, sinó pel devenir de mil anys de circumstàncies socials i econòmiques. La nostra mida i el nostre tarannà ens fa aspirar més aviat a ser un país cohesionat i emprenedor, més organitzat en la proximitat i la flexibilitat que en la jerarquia i la uniformitat. Tanmateix, lluny de cofoismes, hem de ser conscients de les nostres potencialitats: disposem de sectors productius potents i avançats, alhora que d’una trama associativa extensa i assentada; destaquem en temes tan diversos com l’esport (d’elit i de base), la recerca, la medicina, la cultura o la solidaritat; el nostre país és atractiu per als turistes, per als congressistes i per als inversors. No es tracta aquí de completar el nostre “dafo”, sinó solament de constatar que som un país no només viable, sinó també amb altes possibilitats.

El nostre model s’ha de basar, d’una banda, en l’equitat. La nova República Catalana s’ha de caracteritzar per la defensa aferrissada dels drets socials, incloent la igualtat d’oportunitats, la justícia, els serveis bàsics per al benestar o l’equilibri territorial, cosa que en particular requereix la divisió de poders i el seu control constant. Sortosament no partim d’una situació de violència o de fallida econòmica com en altres llocs ha succeït. Es cert que la corrupció o la desigualtat social s’han disparat, però també que tenim i tindrem els recursos necessaris  (institucionals, econòmics,...) i la voluntat per fer-hi front. I tenim també experiències ben positives en el tercer sector, en xarxes de cooperació o en plataformes solidàries. En aquestes condicions, objectius com la transparència total, la integració de la immigració, la plena ocupació o la renda bàsica universal no són forassenyats a curt o mitjà termini.

D’una altra, volem ser un país basat en el coneixement, on prevalgui la racionalitat, l’educació, la cultura, la recerca i la innovació. Des de l’administració fins al sistema productiu, des de les elits fins a les associacions de base. Hem de socialitzar el coneixement (amb paràfrasi d’Eudald Carbonell), completant la universalització de l’educació fins al nivell superior (professional o universitària),  trencant la bretxa digital o posant la ciència i la cultura al servei i a l’abast de la ciutadania.

Doncs, no es tracta només d’un projecte rupturista contra certes herències i tabús, sinó també en favor dels valors que han de configurar un nou lideratge internacional en el nostre entorn natural. 

11 de novembre del 2015

Acord d'Esquerres per la República Catalana es presenta al barri de Gràcia


L’ASSOCIACIÓ ACORD D’ESQUERRES PER  LA REPÚBLICA CATALANA es presenta a la “Vila de Gràcia”.

La presentació es farà  el proper dimecres dia 18 de novembre a les vuit del vespre a la sala d’actes de l”Ateneu Popular la Violeta” (carrer Maspons cantonada Sant Joaquim, a cinc minuts de “ Metro Fontana”).

Són  moltes les persones de Catalunya que han  seguit els successius esdeveniments polítics:  Des del dret a decidir , les victòries del nou municipalisme d’esquerres, fins a les propostes d’independència, amb un cert sentiment d’orfandat.

Qüestionen la capacitat política de les anomenades esquerres transformadores o de l’esquerra emergent en relació a l’elaboració de continguts; també els preocupa el dèficit de voluntat política que els impedeix situar al bell mig de l’acció política la paraula “hegemonia”.

Entenen que la falta d’hegemonia no  permet, a aquestes organitzacions polítiques incidir amb força en el procés rupturista que ens ha de  conduir cap a la Constitució de la República Catalana.

L’AExRC : Aquesta reflexió, junt amb d’altres inquietuds  individuals o col·lectives, van fer possible que la passada primavera un seguit de persones, bàsicament de tradició marxista o ecosocialista, amb  la col·laboració de gent de  l’ANC i  d’altres moviments socials o sindicals, impulsessin una associació que vol ser unitària per  a totes aquelles persones que independentistes o soberanistes comparteixen  voluntats i objectius en la línia que exposem a continuació:

Crear vincles entre totes les persones d’esquerres de Junts pel Sí, de la CUP, de Catalunya Sí que es Pot  per tal de treballar en comú per “El Procés Constituent de la República Catalana”.

Enfortir els aspectes socials i econòmics d’aquest procés que ens permetin, entre d’altres paradigmes, situar en primer pla la banca pública de Catalunya, l’accés a l’educació i a la sanitat  pública de qualitat  per a  tota la població, i  l’equilibri  territorial i la gestió pública  dels nostres recursos naturals.

Amb l’objectiu d’anar treballant  per un Fòrum de l’Esquerra Nacional Catalana, que hauria de ser l’embrió d’un nou subjecte polític esquerranós impregnat de voluntat de Regeneració Democràtica i de Democràcia de Base.

Per fer un debat sobre aquests i altres temes hem convidat en: Josep Ferrer Llop, Rector de la UPC del 2002 al 2006 i vicepresident de l’AExRC.